“Hay dos naturalezas diferentes en mi, una que ama el mar, la familia, la calma… i otra que en cambio ama a los viajes, el mar abierto, las extrañas formas de las islas desconocidas, los dragones, los gigantes,…cuantas veces habré de sufrir la nostalgia de lo que nunca he visto…!” Ulisses
Molta gent amb la que parlo em ve a dir el mateix, “Raül, quina enveja em fas, poder fer un viatge aixi…”. El viatjar durant tant de temps, poder conèixer tants llocs, gent, cultures diferents , poder fer activitats que se’ns escapen de la vida quotidiana…. No us negaré que si, que hi ha una gran part de quan viatges que es fantàstic… però també és cert que quan viatges sol, també hi ha moments durs, moments de baixon, moments en els que anyores als teus, el tenir-los aprop, abraçar-los, i sentir-los…
La veritat es que quan fas alguna activitat com pot ser pujar al Machu Pichu, creuar el Salar de Uyuni, passejar pel Canyó del Colca, o pujar un 6000 metres…doncs en aquell moment t’involucres de tal manera que cos i ànima estan 100% amb allò que estas vivint,gaudint i disfrutant,…perquè saps que allò d’alguna manera és màgic, e irrepetible segurament… però són en els moments de trasllat d’un pobble a un altre, en els moments de buscar hospedatges amb tot l’equipatge que portes sobre, en els moments d’arribar a una ciutat que no coneixes de res i que tot et sembla caòtic, que tothom et mira com preguntant “d’on vindrà aquest..” on ets sents una mica més volnerable i s’apodera de tu una sensació de més soletat…
En el meu cas després de gairebé un mes en aquesta aventura, doncs no puc dir que hagi estat fàcil, anyorava la meva terra, i als meus amb bastanta freqüència, … tot i que una conversació amb la veu de l’experiència (el meu pare), un email d’un gran amic, i la màgia de celebrar el meus 36 anys en el Salar d’Uyuni (on provablement és el lloc que visualment s’assambli més a la Antàrtida) i la Reserva Natural de Eduardo Avaroa (on provablement sigui el lloc on més s’asssembli a la Lluna, amb els volcans i amb la seva diversitat de colors, i el increíble Desert de Dalí) doncs em van fer obrir una mica els ulls i veure el viatge amb una altre prespectiva… i aquesta no és cap altre que dir-me: “Raül,, estas fent algo que posssiblement no puguis tornar a fer, per tant, disfruteu, gaudeix de cada lloc, de cada contacte que tinguis amb la Naturalesa, deixe’t emportar per les emocions que et pot deparar aquest trajecte, i sent en cada poru de la teva pell el que estas fent!!!”. Puc dir doncs que després de gairebé un mes de viatge, i d’una barreja de sentiments, emocions, a vegades un tant contradictories, i poder celebrar l’aniversari en un lloc tant diferent i a la vegade tant especial per la seva bellesa i particularitat com el Salar, ha estat un punt d’inflacció i que m’ha fet adonar-me que no estava disfrutant al màxim aquesta experència.
En el tour que he fet de 3 dies, he tingut la sensació d’estar caminant per la Lluna, els deserts que he creuat amb els seus interminables volcans gegants, de tonalitats de colors que se’t anaven els sentits, on mai he vist muntanyes amb tanta diversitat de colors, blancs, verds, grogs, marronossos, vermells, blaus,… quina preciositat!
També he tingut la sensació d’estar caminant per el que visualment pot ser lo més semblant que hi ha a l’Antartida en aquest planeta, com és el Salar d’Uyuni, on els efectes visuals (espejismos) feia que no t’acabessis de creure el que estaves veient… muntanyes que semblaven que no tinguessis tota la seva base, i que part d’ella estés flotant en el aire…. Unes llagunes on el rosat dels flamencs s’impossava per sobre del marro del desert i el blau del cel…. Se’ns dubte El parc Natural de Siloli, les Llagunes: la Colrada, Kañapa, Edionga,Verde, …, el Parc Natural de Eduardo Avaroa… ha fet que el meu aniversari, tot i estar lluny de casa i dels meus, hagi estat especial.
I per si fos poc la guinda del pastís han estat els geisers, veure com la terra bullia sota els meus peus i el Desert de Dalí on realment sembla que estiguis davant d’una de les seves creacions…
“He viajado durante interminables años, perseguido por la ira de los Dioses, he luchado contra la tempestad, he oído el canto de las Sirenas, fui hechizado, he conocido la muerte, pero aún estoy aquí, vivo todavía. Allà al otro lado del mar, mi patria (Catalunya) me espera, dame o hermano dios Andino, una nave para volver a Ítaca” la Odissea….
La meva “nave” haurà d’esperar almenys unns mesets més, jo encara haig de descobrir i gaudir d’algunes experiències més…
