Hipnotitzat pel PERITO MORENO!! un cop més!!!

 

 

 

 

Com deia un gran compositor " a voltes la millore musica és el silentio ", quan ets davant del Perito Moreno, aquestes paraules encara agafen més força...com pots estar hores i hores davant d'una imponent muntanya de gel, admirant-la, observant-la, escoltant-la i veien com es desplaça, com té vida pròpia,com canvia en cada instant que transcorre, segons els reflexes de la llum, com del blanc apareix un blau turquesa hipnotitzador que et deixa mig atònit. Segons els seus derrumbaments que varien cada instant la seva figura, esbelta i potent....i com et paralitza el cor cada vegada que el silenci es trenca per un enfereidor soroll, com si d'un gran trò es tractés, com si d'una gran detonació d' edifici es tractés i aleshores contemples com aquella enorme paret va caient lentament, molt lentament, elegantment, perillosament, des d'una alçada de 40, 50 o 60 metres fins arribar a desfer-se dins les aigues del llac que banyen el glaciar.
Perfectament podria no dir absolutament res, tan sols penjar les fotografies, i que elles parlessin per mi, però desgraciadament les fotografies, ni la dels millors fotògrafs del món fan justicia a tal bellesa, a tal immensitat, a tal majestuositat.
Hi ha llocs que són especials, depenen del moment en que hi ets, depenen de l'estat d'ànims en que et trobes, de la companyia que gaudeixis, de la meteorologia,... molts factors fan que aquell lloc sigui especial per un....
Jo tenia les meves dubtes, guardava un gran record del Perito Moreno, del Calafate en general, fa quatre anys quan vaig ser-hi, en unes circumstàncies personals ben diferents, aquesta terra em va atrapar, me'n vaig enamorar de les seves muntanyes nevades, del seu llac glaçat, dels seus condors sobrevolant-me, i del extraordinari poder de seducció que tenia el Perito Moreno en mi....no em va fer falta menjar el fruit del Calafate, per adonar-me que algún dia tornaria a aquesta terra...
Cert és que ara del Calafate tinc una percepció diferent, potser no tant magnificada com la que vaig tenir fa quatre anys. Però del Perito, del Perito tant és les circumstàncies amb les que el visitis, tant és el teu estat d'ànims,... tan sols posar-te davant!!!! bufff és una admiració constant, pots estar plentat davant d'ell durant hores, com vaig fer jo ahir, congelant-me de fred, tapat fins les entranyes de roba, nevant, plovent, ...no te'n pots anar, no et deixa indiferent, et té atrapat....
Ahir el Perito Moreno, ens va regalar a mi i a en Mikel, dos grans derrumbaments i un elegant vol d'un dels animals més elegants planejant, un enorme condor que semblava que sobrevolés el Perito salvaguardant-lo de tot el que pogués succeir al seu voltant....
Sense dubte era, és i serà sempre ESPECIAL!!!!

Això és pels meus AMICS!!! Us anyoro!!!

Hi ha molts tipus d'amistats al llarg de la nostre vida. L'amistad no deixa de ser un vincle molt especial entre dues persones,i que poden o no tenir molt en comú. N'hi ha que són de tota la vida ( que des de ben petits es manté aquest vincle), n'hi ha que et coneixes de fa dos anys (relativament poc), n'hi ha que et veus molt poc per circumstàncies de la vida però que quan et retrobes sembla que no hagi passat el temps, segueixes amb el mateix vincle, amb la mateixa confiança,...però tots tenen el mateix en comú, la estimació, el respecta, l'apreci, l'autenticitat....

Jo sempre he pensat que d'amics, mes ben dit d'AMICS en tenim poquets.Hauriem de tenir un terme diferent per classificar els AMICS ( i ho escric en majúscules perque l'AMISTAD és un dels valors més importants a la meva vida, no en và, ho porto tatoat al meu turmell, junt a altres dos valors que són els més importants en la meva vida, com són la FAMILIA, i la Perseverància ), i després tenim els Coneguts (un ampli grup de gent, que molts tens coses en comu, però que per motius X, no arriba a haver el vincle que hi ha amb els altres), i per mi entre aquests dos grups en tindriem un altre que no se exactament quin terme podria usar per definir-los, aquells que són més que companys pero una mica menys que AMICS.

Suposo que un li dona el significat i el simbolisme d'una manera subjectiva, però jo en aquests darrers temps, on potser he passat per els moments més delicats de la meva vida, doncs només puc agraïr-los, que hagin estat al meu costat en un moment en el que els necessitava... no cal grans coses, només saber que estan allà, una conversació, uns consells, un "anime't que ja veuràs que tot tornarà a anar-te bé",...

Avui el bus venia enderrerit, havia de sortir a les 8h45 del mati, ens em despertat aviat i en Mati m'ha portat a la terminal de bus.

Allà mentre esperavem que arribes el bus, em estat parlant de temes trascendentals, com és l'amor, el desamor, el que es tenir una familia, i de l'objectiu del meu viatge, i com agafar-se segons quines situacions en el viatge i en la vida mateix. Jo sóc un persona bastant emocional, em deixo portar en excés potser pel meu hemisferi de les emocions i potser en certes ocasions hauria de ser una mica més fred, però no en sé! I això es el que em venia a dir en Mati respecta a una situació del viatge que estava visquent.... només que disfruti del moment, i que no m'envoli el cap, consell que per altre banda a tots ens han donat en algun moment...

Amb en Matias tenim una vincle especial, no ens veiem gaire perque ell és d'argentina i jo sóc català, però quan ens retrobem sempre es com si ens coneguessim de tota la vida, ell és una persona que sempre esta de "conya", però quan ha de parlar en serio te coses molt interessants a dir, i per això m'agrada escoltar-lo... És una persona que sempre m'obre les portes de la seva casa i de la seva familia, i per a mi això no te preu...

Moments després arribava el bus, després de carregar la bici, a arribat el que possiblement ha estat el segon moment més emotiu del meu viatge, després de la despedida de la familia en el aeroportde Barcelona. En Mati i jo ens em fossionat en una abraçada, tot mirant-nos als ulls i dient-nos que ens haviem de retrobar aviat, i ha estat en aquest moment on a ambdós ens ha traicionat la força de la emoció, els ulls se'ns han posat vermellosos, ens costava parlar, i a punt de saltar-nos les llàgrimes, quan tan sols una mirada ja ho deia tot i ens hem tornat a fussionar en una altre forta i sentida abraçada... això se'ns dubte ha estat la força de l'AMISTAD.

Jo no en tinc gaires d'AMICS, els podria comptar amb els dits de la meva mà provablement, però lo important no és tenir-ne molts sinó tenir-ne de bons... i a mi els meus m'han demostrat que són dels millors.
Aquells que no només han estat al meu costat sino que ademés, jo, estant al seu em fan ser una mica millor persona, em fan reflexionar, pensar, sentir, emocionar, actuar, ...per mi són una base on recolzar-me en moments dificils, em donen equilibri.

Només espero no decepcionar-los i ser present, per poder ajudar-los quan ells em necessitin.

 

 

 

No acostumo a expressar gaire sovint o més aviat mai, el que avui des del bus, camí cap al Calafate, des del meu blog, des del facebook, us vull dir: "us trobo a faltar i no dubteu que sempre us porto present en el meu cor i en el meu cap..."