Increíble 1r en la cursa a l’ascens del Machu Pichu i 1r en entrar!!!!
Eren les 4h30 d’aquesta matinada quan han obert les portes del primer accés, no m’ho podia creure encara, després dels 3 dies durissims que portàvem, de descensos de bici, de trekkings de 9 hores amb desnivells acomulats de més de 3000m, raftings per aigües braves de veritat, tirolines de 400metres de longitud i 200m d’alçada que posaven els pèls de punta només de mirar avall… i finalment allà em trobava, amb 60-70 persones per davant meu, i esperant a que obrissin l’entrada del pont per sortir escopetejat. I així ha estat, un cop han obert la porta em començat a passar en ordre, jo no veia el moment d’entrar, estava impacient, notava com l’adrenalina m’anava ascendint per tot el cos,quan per fi després d’unes 60-70 persones m’ha tocat ensenyar el meu passe i entrar…. Només recordo que amb els companys de grup que estaven al meu costat els hi he dit “hasta luego, nos vemos arriba”…. Quedaven per davant el que deien que era 1hora i algo de pujar escales sense parar… així que m’he dit, Raül has d’intentar arribar lo abans possible per poder gaudir del Machu Pichu amb la menys gent possible…. I només recordo haver-me posat a correr com un posès, no parava d’avançar a gent i quan no podia passar per l’estretesa del camí, encara m’encenia més i la meva adrenalina incrementava encara més dins meu… així que continuo avançant a un munt de gent quan veig que davant meu nomes quedaven aproximadament uns 10-15 frontals movent-se amunt(perque encara era de nit)… en aquell moment he pensat “Raul pots arribar el primer a dalt, ho has d’intentar, els 2 anys corrent cada dia i preparant les opos, than de servir avui”, només recordo no parar-me en cap moment, pujant escales lo més rapid que em permetien les meves cames i el meu cor… als 10 minuts d’això avançava al que anava primer, un noi francés d’uns 24 anys, ens em posat a tirar per tal de treure temps als que venien a darrera, inclòs parlant dels nostres respectius viatges… i 33 minuts després del moment en que entravem per la porta del pont em arribat, sols, donant-nos la mà reconeixent esportivament que el pols que haviem mantingut, havia estat amb tant de fairplay,que em volgut arribat junts… Uns 5 minuts després ha arribat el 2on classificat, un argentí, després un coreà, ….. i així un goteig d’anar arribant gent, entre ells els meus companys madrilenys que ho han fet també molt bé quedant entre els 30 primers. Ara només tocava fer cua per passar l’ultim control, el que ens donaria pass directa al gran espectacle. I així ha estat 50 minuts més tard un Badaloní, un Pariseny i un Cordobès argentí entravem al sprint pels camins principals del Machu Pichu, corriem per fer la foto sense ningú, tant sols nosaltres tres, i el santuari, la Ciutat Perduda que Hiram Bingham va descobrir l’any 1911 després que els Inques estessin vivint-hi tan sols 50 anys fa ja 5 centenaris. Només recordo posar-se’m els pèls de punta, de veure com el sol anava sortint, i anava canviant el paissatge del Machu Pichu a cada minut que passava, veia el rostre inca quan m’imagnava que girava 90 graus el que tenia davant, les llames, el wanapichu,…. Buff es encara ara les 02h00 de la matinada, estirat al llit d’un hospedatge de 10 sols la nit, que se’m posen els pèls de punta només de recordar el que ha estat un dels dies més especials ( a nivell de viatges, només comparable, amb l’emoció que vaig sentir davant del Taj Mahal, del Perito Moreno o del Prekestolen norueg).
Inclòs m’he perdut el guia que teniem contractat, només desitjava quedar-me observant desde lo més amunt possible, aquell espectacle, tan misteriós, tan místic, tan diferent, aquells contrastos de verds,… francament bonic….tan sols volia quedar-me tot el temps possible contemplan aquella que sense falta de raó diuen que és una de les 7 maravelles del món… Feia temps que volia venir a visitar-lo i quan la gent em deia, “jo quan vaig arribar vaig plorar”, jo pensava que a mi això no em passaria, i que voleu que us digui, no he plorat, però les meves emocions han estat a flor de pèll en tot moment… fins que ha arribat tantissima gent que després del ascens que he fet junt amb un company al Wanapichu (muntanya nova), la qual ha estat una altre experiència increíble… la màgia, el mistiscisme, i lo misteriós s’havia perdut una mica… tot i que seguia la bellesa arquitectònica i d’engenyeria que encara no se sap molt bé com els Inques, aquell poble fort, i en constant expansió per el territori sudamericà fins que l’espanyol Pizarro els va conquerir en busca de l’or que posseïen, doncs encara no entens molt bé com van poder realitzar tal Santuari, de tals increibles dimensions, en aquest lloc, de tant estudiat mitjanç i recursos per treballar la terra, de tan importància de l’aigua, del sol, i tant perfecta colocació de cadascuna de les pedres...
