viernes, 14 de enero de 2011
jueves, 13 de enero de 2011
Per fi a la FI DEL MÒN! Lluitant contra el vent patagònic!!
Cabalgant a la Chaski de Punta Arenas a Usuahia ( el fi del món)
Dia 1: 06/01/2011 "Sorry seems to be the hardest word"
Etapa molt dura la d'avui, em fet uns 90 kilometres per una carretera de pur "ripio", amb moltes pujades i baixades, fort...es rampes, amb pluja tot el dia, fang, fred, .... i lo pitjor per mi la lesió del meu genoll esquerra que m'ha torturat les últimes 3 hores, d'un total de 6 hores donant pedals. N'hi per un moment se m'ha passat pel cap llençar la tovallola, tot i que cada pedelada era un punxada i no em permetia fer força amb aquesta cama.... però vull arribar a Usuhaia i feré tot el possible per aconseguir-ho.
Durant el trajecte, sobretot de les 3 primeres hores, el cap no deixava de treballar, pensant amb tot el que m'està passant en el viatge, i les històries que he viscut ( en Zach, la Teresa, en René, la Paola, .....) tots ells em passaven pel cap i em recordàven un cop més la sort que he tingut al trobar-los... però aleshores en el ipod ha sonat, ha sonat la nostre cançó..."sorry seems to be the hardest word". La pluja, el fred, les rampes, .... tot absolutament tot ha desaparegut, i tan sols estava jo, baixant el ritme del meu pedaleig, i veien com em passàven les imatges, els records, dels meus darrers 15 anys... tots els nostres millors moments, amb la que era la dona de la meva vida, apareixien a la meva ment com si d'un tira fotogràfica es tractés que em trasportava a aquells precisos instants...irremediablement he deixat que en René avancés i jo he recolat uns 300m per poder tenir i sentir la nostre intimitat d'aquells records... del que és la nostre cançó, de la que un dia tu em vas regalar pel meu aniversari... inevitablement la emoció ha invaït el meu rostre, els meus ulls, i el meu cor....i només un pensament passava pel meu cap...: "perque no ha pogut ser?", i si, "ho sento" és la paraula més difícil de pronunciar, jo només vull dir-te, sento el mal que ens hem fet i sento que no hagi pogut ser...
La vida no deixa de ser una ironia, a vegades sense massa gràcia, on ens costa entendre el nostre Destí i per on en porta...però espero i desitjo que tots aquells que hagin patit una ruptura amb una persona a la que s'han estimat amb bogeria, poguin tornar a sentir la música del seu interior....
Dia 2: 07/01/2011 " i van 4 rebentons en menys de 2 setmanes...grrr"
Avui hem fet 100km, 75km ha estat per ripio i 25km per carretera asfaltada ( on als últims 2km abans d'arribar a l'Estància Sara, on ens em allotjat, he tornat a patir un rebentón).
Els llocs on em passat avui han estat francament bonics, constant prats amb cavalls salvatges, amb un munt de guanacos, ovelles, vaques, alguna que altre aguila, ...
Dia 3: 08/01/2011 "Sin dolor no hay gloria, sin gloria no hay bife,.... vamoooos a por el bifeeee...!"
Em arribat a Rio Grande. Ciutat famosa per que ve moltíssima gent d'arreu del món a pescar en mosca.
La ciutat no és gaire bonica, lo millor els 2 bifes de chorizo que ens em menjat....
Dia 4: 09/01/2011 " Disfrutant de la chaski"
En moltes ocasions abans d'arrencar aquest viatge, molta gent em preguntava el perque de fer-lo amb bicicleta, la veritat es que havia llegit molt sobre el tema, i la opinió de molts que han viscut aquesta experiència anteriorment era la mateixa, en bicicleta es viu tot molt més.... en les meves primeres jornades de donar pedals per Perú, vaig patir, i en moltes ocasions vaig pensar que coi estava fent allà... però una conegut que fa un temps va estar 2 anys en bici per sud america, em va dir, tu Raül tranquil, ja veuras com la bicicleta t'acava regalant moments increibles i com acabaràs enganxat a aquesta experiència... jo no me'l acabava de coneixer... però despres d'aquest trajecta que em fet amb en René des de El Calafate, passant per Torres del Paine (chile) i despres fins a Usuhaia, haurem fet uns 1500 km en aquests dies, de ripio, d'asfalt, de muntanya, de fred, de pluja, d'acampades a estancies, al costat de la carretera, ... un munt de vivencies, i us asseguro que ja estic començant a planificar quin serà el seguent viatge amb bicicleta... perque? doncs perque tot el que havia llegit és cert, amb la chaski em pogut asaborir molt més cadascun dels detalls que ens deperava la Patagònia, i la Patagònia et pot oferir tal ventall d'opcions increibles....!, tot es maximitza, formes part d'aquell paissatge que estas recorrent, les tonalitats dels verds dels prats, amb les seves vaques, cavalls, guanacos, ovelles, ñandús, ... i amb el contrast del blancs i blaus del cel i dels núvols... t'acava atrapant... Els rius amb les seves formes serpentejants, els llacs amb el seu color torquesa, els penyasegats, els boscos amb arbres caiguts... i tot amb el vapor de l'alè que et surt davant teu, de l'esforç de cadascuna de les pedalades que has de fer lluitant contra el vent, el fred, la pluja, ....i després la quantitat de gent, cotxes que quan veuen que estas recorrent en bicicleta, amb 30kilos a les alforges et donen soport, et saluden, et piten amb el cotxe, inclòs es paren per fer-se fotos amb nosaltres i preguntar-nos sobre el nostre camí, et donen soport, et motiven, et donen forces, no saben quan.... tot aquestes circumsantcies fan que la màgis de la Patagònia t'envolti i t'atrapi.
Dia 5: 10/01/2011 " Per fi a la FI DEL MÓN, USUHAIA"
Avui ens em aixecat amb en René, més aviat del compte, aproximadament a les 06h30 del mati, i em anat a esmorzar a la Panaderia de Talhuin (on ahir ens van hospedar gratuitament, amb molta hospitalitat, molts ciclistes paren aqui, l'Emilio el jefe de la Panaderia ofereix allotjament gratuit pels ciclistes ). Vam anar a esmorzar i després a fer l'equipatge, a preparar a la chaski i a la australita, per fer la última etapa.
La tensió es repirava en l'ambient, normalment xerrem molt, riem,... però avui no ha estat així... cap dels dos deia res, sabiem el que haviem de fer, i sabiem que l'etapa que haviem de fer seria de les més dures... era com la sensació que tens en el vestuari abans d'un partit important.... nosaltres avui ens ajugavem el arribar a Usuahaia, fa com 20 dies que vam sortir de el Calafate amb aquest objectiu i per fi estavem molt aprop de aconseguir-ho.
La etapa no ha defraudat, si sabiem que seria dura, ho ha estat més del que pensàvem, estava clar que la Patagònia ens estava tornant a posar a prova... ja de bon matí, una mica de pluja, i molt de vent, vent que no ens ha abandonat en cap moment ( inclos a les baixades havies de pedalar perque et frenava),era desesperant perque amb en René hi hagut un moment que ens em mirat i ens em preguntat " de donde narices viene el viento, voy frenado totalment pero vamos rectos i nos viene de cara, giramos al lado i nos vuelve a venir de frente, ... que narices es esto!!!", era com una persecució giressim per on giressim, agafessim la direccio que agafessim el vent ens bufetajava la cara...
Els primers 50 kilometres amb gairebe 4 hores, una mitja horrorosa, decepcionant, per venirse abaix... aixi que em parat en un poblet i em fet un petit mos...
Em reanudat el trajecte, i el vent a minvat una mica, per deixar pas a rampes de 5 kilometres, i despres més rampes i rampes i rampes ( ens havien dit que una subidita i despues todo bajada .... fals!!! )... I en una d'aquestes pujades en René cridant " no quiero subir mas montanyas!!!!!, quiero llegar a Usuhaia", quin riure, mai m'havia agafat un atac de riure sobre la bicicleta intentant pujar un port...menys mal d'aquests moments de bogeria que em tingut durant el viatge....!!!
Finalment despres de 4 hores més, ha arribat Usuhaia, sense avisar, després d'una curva et trobes amb el control policial... i penses " SI, ho hem aconseguit, per fi a la FI DEL MÓN". Mostra'n més...
Dia 1: 06/01/2011 "Sorry seems to be the hardest word"
Etapa molt dura la d'avui, em fet uns 90 kilometres per una carretera de pur "ripio", amb moltes pujades i baixades, fort...es rampes, amb pluja tot el dia, fang, fred, .... i lo pitjor per mi la lesió del meu genoll esquerra que m'ha torturat les últimes 3 hores, d'un total de 6 hores donant pedals. N'hi per un moment se m'ha passat pel cap llençar la tovallola, tot i que cada pedelada era un punxada i no em permetia fer força amb aquesta cama.... però vull arribar a Usuhaia i feré tot el possible per aconseguir-ho.
Durant el trajecte, sobretot de les 3 primeres hores, el cap no deixava de treballar, pensant amb tot el que m'està passant en el viatge, i les històries que he viscut ( en Zach, la Teresa, en René, la Paola, .....) tots ells em passaven pel cap i em recordàven un cop més la sort que he tingut al trobar-los... però aleshores en el ipod ha sonat, ha sonat la nostre cançó..."sorry seems to be the hardest word". La pluja, el fred, les rampes, .... tot absolutament tot ha desaparegut, i tan sols estava jo, baixant el ritme del meu pedaleig, i veien com em passàven les imatges, els records, dels meus darrers 15 anys... tots els nostres millors moments, amb la que era la dona de la meva vida, apareixien a la meva ment com si d'un tira fotogràfica es tractés que em trasportava a aquells precisos instants...irremediablemen
La vida no deixa de ser una ironia, a vegades sense massa gràcia, on ens costa entendre el nostre Destí i per on en porta...però espero i desitjo que tots aquells que hagin patit una ruptura amb una persona a la que s'han estimat amb bogeria, poguin tornar a sentir la música del seu interior....
Dia 2: 07/01/2011 " i van 4 rebentons en menys de 2 setmanes...grrr"
Avui hem fet 100km, 75km ha estat per ripio i 25km per carretera asfaltada ( on als últims 2km abans d'arribar a l'Estància Sara, on ens em allotjat, he tornat a patir un rebentón).
Els llocs on em passat avui han estat francament bonics, constant prats amb cavalls salvatges, amb un munt de guanacos, ovelles, vaques, alguna que altre aguila, ...
Dia 3: 08/01/2011 "Sin dolor no hay gloria, sin gloria no hay bife,.... vamoooos a por el bifeeee...!"
Em arribat a Rio Grande. Ciutat famosa per que ve moltíssima gent d'arreu del món a pescar en mosca.
La ciutat no és gaire bonica, lo millor els 2 bifes de chorizo que ens em menjat....
Dia 4: 09/01/2011 " Disfrutant de la chaski"
En moltes ocasions abans d'arrencar aquest viatge, molta gent em preguntava el perque de fer-lo amb bicicleta, la veritat es que havia llegit molt sobre el tema, i la opinió de molts que han viscut aquesta experiència anteriorment era la mateixa, en bicicleta es viu tot molt més.... en les meves primeres jornades de donar pedals per Perú, vaig patir, i en moltes ocasions vaig pensar que coi estava fent allà... però una conegut que fa un temps va estar 2 anys en bici per sud america, em va dir, tu Raül tranquil, ja veuras com la bicicleta t'acava regalant moments increibles i com acabaràs enganxat a aquesta experiència... jo no me'l acabava de coneixer... però despres d'aquest trajecta que em fet amb en René des de El Calafate, passant per Torres del Paine (chile) i despres fins a Usuhaia, haurem fet uns 1500 km en aquests dies, de ripio, d'asfalt, de muntanya, de fred, de pluja, d'acampades a estancies, al costat de la carretera, ... un munt de vivencies, i us asseguro que ja estic començant a planificar quin serà el seguent viatge amb bicicleta... perque? doncs perque tot el que havia llegit és cert, amb la chaski em pogut asaborir molt més cadascun dels detalls que ens deperava la Patagònia, i la Patagònia et pot oferir tal ventall d'opcions increibles....!, tot es maximitza, formes part d'aquell paissatge que estas recorrent, les tonalitats dels verds dels prats, amb les seves vaques, cavalls, guanacos, ovelles, ñandús, ... i amb el contrast del blancs i blaus del cel i dels núvols... t'acava atrapant... Els rius amb les seves formes serpentejants, els llacs amb el seu color torquesa, els penyasegats, els boscos amb arbres caiguts... i tot amb el vapor de l'alè que et surt davant teu, de l'esforç de cadascuna de les pedalades que has de fer lluitant contra el vent, el fred, la pluja, ....i després la quantitat de gent, cotxes que quan veuen que estas recorrent en bicicleta, amb 30kilos a les alforges et donen soport, et saluden, et piten amb el cotxe, inclòs es paren per fer-se fotos amb nosaltres i preguntar-nos sobre el nostre camí, et donen soport, et motiven, et donen forces, no saben quan.... tot aquestes circumsantcies fan que la màgis de la Patagònia t'envolti i t'atrapi.
Dia 5: 10/01/2011 " Per fi a la FI DEL MÓN, USUHAIA"
Avui ens em aixecat amb en René, més aviat del compte, aproximadament a les 06h30 del mati, i em anat a esmorzar a la Panaderia de Talhuin (on ahir ens van hospedar gratuitament, amb molta hospitalitat, molts ciclistes paren aqui, l'Emilio el jefe de la Panaderia ofereix allotjament gratuit pels ciclistes ). Vam anar a esmorzar i després a fer l'equipatge, a preparar a la chaski i a la australita, per fer la última etapa.
La tensió es repirava en l'ambient, normalment xerrem molt, riem,... però avui no ha estat així... cap dels dos deia res, sabiem el que haviem de fer, i sabiem que l'etapa que haviem de fer seria de les més dures... era com la sensació que tens en el vestuari abans d'un partit important.... nosaltres avui ens ajugavem el arribar a Usuahaia, fa com 20 dies que vam sortir de el Calafate amb aquest objectiu i per fi estavem molt aprop de aconseguir-ho.
La etapa no ha defraudat, si sabiem que seria dura, ho ha estat més del que pensàvem, estava clar que la Patagònia ens estava tornant a posar a prova... ja de bon matí, una mica de pluja, i molt de vent, vent que no ens ha abandonat en cap moment ( inclos a les baixades havies de pedalar perque et frenava),era desesperant perque amb en René hi hagut un moment que ens em mirat i ens em preguntat " de donde narices viene el viento, voy frenado totalment pero vamos rectos i nos viene de cara, giramos al lado i nos vuelve a venir de frente, ... que narices es esto!!!", era com una persecució giressim per on giressim, agafessim la direccio que agafessim el vent ens bufetajava la cara...
Els primers 50 kilometres amb gairebe 4 hores, una mitja horrorosa, decepcionant, per venirse abaix... aixi que em parat en un poblet i em fet un petit mos...
Em reanudat el trajecte, i el vent a minvat una mica, per deixar pas a rampes de 5 kilometres, i despres més rampes i rampes i rampes ( ens havien dit que una subidita i despues todo bajada .... fals!!! )... I en una d'aquestes pujades en René cridant " no quiero subir mas montanyas!!!!!, quiero llegar a Usuhaia", quin riure, mai m'havia agafat un atac de riure sobre la bicicleta intentant pujar un port...menys mal d'aquests moments de bogeria que em tingut durant el viatge....!!!
Finalment despres de 4 hores més, ha arribat Usuhaia, sense avisar, després d'una curva et trobes amb el control policial... i penses " SI, ho hem aconseguit, per fi a la FI DEL MÓN".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)