El meu 1er 5.800m ( Volcà de Misti, Arequipa), una experiència INCREIBLE!

Diuen que cada muntanya té algo màgic per aquell qui la puja, i sense dubte El Misti, volcà situat a Arequipa (Perú) serà sempre especial per mi, sobretot perque es la primera vegada que pujo una muntanya de 5.830metres d’altitud.

En un primer moment quan vaig anar cap a Puno, no tenia pensat anar a Arequipa, perque quedava lluny, tot i que hi havia gent que m’havia dit que anés a veure el Canyó de Colca situat en aquesta mateixa ciutat… però no va ser fins després quan vaig veure unes fotos del volcà del Misti, d’una companya d’habitació del hostel de Puno, que em vaig decidir a anar a Arequipa…i no m’arrepenteixo gens.

Vaig agafar el bus des de Puno a Arequipa, el viatge que havia de durar unes 5 hores, per no perdre la costum peruana, es va demorar fins 7h… viatge dur,, com sempre, quan et traslades d’un lloc a l’altre són els moments més dificils i en els que et  sents una mica sol, i trobes a faltar als  teus…

La aventura comença al dia seguent d’arribar, em desperto i em donc compte que mhe deixat tota la roba bruta a Puno, i sobretot la samarreta que em va fer el meu nebodet, ja estic  trucant al hostel i demanant que mho enviïn… un cop solventat, anem cap a l’agència que he contractat junt amb una parella més (un norueg i una peruana).

L’aventura la realitzarem aquesta parella, el guia i jo. Comença l’ascents, estic francament emocionat, per primer cop pujaré a una muntanya de gairebé 6000 metres d’alçada, i no sé encara si el mal d’alçada em podrà efectar… espero que no…

Després de gairebé 6 hores d’ascens, arribem el guia i jo al campament base 1, on em de montar les carpes per poder passar la nit, ha estat un ascens francament dur, la noia peruana s’ha quedat enderrera molts metres, i el seu xicot la hagut d’ajudar… el guia diu que cadascú sha despavilar, evidentment jo amb això no hi estic gaire d’acord, sóc dels que creu que a la muntanya si es va en grup, ens em d’ajudar amb el que es pugui… així que li dic al Tor que se’n vagi a ajudar a la Betsi que jo ja li pujo la motxilla, així que em veig fent els dos darrers tramps, no només amb els meus 35-40kg que portava de pes de la meva motxila, sinó que ademés pujo la seva, uns 30-40 kilets més… el guia em diu que no ho faci, que cadascú sha d’espavilar i que si faig això a l’endemà patiré les consequències, a lo que jo li responc que vaig bé, i que em sap greu no ajudar.Vaig ser força diplomàtic perque el que tenia ganes de dir-li era, que ell també podria donar un cop de mà, en comptes de donar tant pel sac… (després a la tornada vam acabar malament amb aquest persontatge).

Arribem primer a la base el guia i jo i montem les carpes per dormir i comencem a preparar el sopar. Uns 30 minuts més tard arriben els altres nois.

Comença a fer molt de fred, la temperatura a 4.400m comença a baixar empicada… i comencem a veure gent de l’exercit peruà perduts, i amb greus problemes per baixar, s’est fent de nit, i no saben la baixada, tot i que es disposen a fer-ho igualment… durant tota la nit hi hagut gent perduda a la muntanya ( i es que a les muntanyes no es pot jugar …, cal conèixer-la i sino agafa un guia). El cel es va anar posant espectacular, i la vista de tot la ciutat d’Arequipa iluminada, amb el cel estrellat, va ser espectacular.

No havia acampat mai a 4.400 metres, i va ser una experiència bonissima, emocionant. Lo que no va ser tant divertit ha estat avui quan a les 02h00 del mati, ens em aixecat per atacar el cim de la muntanya… no havia dormit gaire, mal d’esquena, de genoll, roncs del company guia, fred, …. Però tot això era circumstancial, jo estava allà per poder fer el meu primer cim de 5.830 metres.

Ens posem per feina, i amb el frontal al cap, ens dirigim cap a dalt…. Ha sigut duríssim, realment he pagat l’esforç d’ahir, però el que tenia clar és que no anava a deixar penjat a aquella parella, senzillament perque si em passes algo semblant a mi, també m’agradaria que m’ajudessin…

Han estat les 5hores més dures d’ascenció a una muntanya que mai he realitzat, i probablement de les coses més dures que he fet mai… no només per l’ascens, sinó pel fred,quan paràvem a fer descansos, entrava en una petita hipotèrmia, el dolor dels dits de les mans, era  fosc, notaves com cada metre que pujaves semblava que et costes més respirar, et cansaves molt més, …. Però tant en Tor com jo ho hem aconseguit després de 5 hores de’esforç, sacrifici, companyarisme entre els dos, ho hem aconseguit, hem fet el cim del Volcà del Misti, un dels més difícils de Perú.

Ara només quedava baixar… ha estat divertídissim, em baixat per una pista de sorra-cendra-pedra, era com una tartera, però és podia baixar com esquiant…increíble!

Per fi ja a la dutxa!!!! Ho necessitava!!!

De Cuzco a Puno i les Illes del Llac Titicaca (Uros, Amantani i Taquile)

El dia 23  vaig sortir amb la Chaski de Cuzco en direcció Puno ( ciutat que esta junt al llac Titicaca, o el que és el mateix el llac del Puma Gris o Puma de Pedra), aquest és el llac que es troba a més altitud del món, aproximadament uns 4000 metres del nivell del mar.

Era el primer dia que ens disposàvem a pedalar seriosament, així que tant jo com la Chaski ens vam posar mans a la feina. Els primers quilòmetres van ser molt ràpids, rodàvem a 30 km/h, i ja pensàvem que això d’arribar a Puno seria bufar i fer ampolles. Però res més lluny de la realitat, el perfil de la carretera va anar canviant, i el que havia estat un carretera còmoda de pedalar es va anar convertint en una tortura, en un dels moments més dificils que mai he viscut… les pujades eren eternes, no s’acabaven mai, la velocitat reduia considerablement i l’esforç es multiplicava per deu… el paisatge andístic era monòton, tot eren muntanyes, i quan arribaves al final d’una d’aquestes serralades, en venia una altre, i després un altre,…  em recordava els pobles que passava al meu viatge al desert de la India però en comptes de sorra era un terreny més verd i més muntanyós, però la pobresa es reflexava d’igual manera, cases d’adobe, dones treballant al camp, i nens jugant a futbol enmig de camps de vaques,…

Aquest primer dia va continuar amb 6 hores més de pedalar sense parar, se’m feia tard i no arribava a l’objectiu que m’havia propossat al sortir de Cuzco, quan un “graciós” per dir-li d’alguna manera em va dir que aquest recorregut era tot baixada…. Encara d’heu estar-se rient de mi, excepte la primera hora de pedalar la resta de les 14 hores que vaig fer  durant aquest dos dies van ser rampes prolongades i pesades… jo encara me’n recordo d’ell o d’algú de la seva familia!!!

Van anar passant les hores, i el dolor de cames, de cul, d’esquena i el cansament psicològic es va sumar que amb 20 minuts se’m va fer de nit de cop… fosc… totalment fosc, enmig d’una carretera que de tant en tant passava algun camió, cotxe o autocar “cagant llets i pitant-me com a possessus”, jo aprofitava quan passaven per  dislumbrar una mica la carretera doncs no veia més enllà de 1metres… si semblava que els problemes ja havien arribat, doncs encara es va complicar més, el fred s’apoderava de la nit, no es podia acampar enlloc,  començava a rellempaguejar, i el poble amb hospedatge més proper era a 30km, aproximadament a 2 hores… i jo començava a  preocupar-me per la meva integritat física… Així que al primer poble que vaig poder parar, vaig començar a trucar a les portes de cases demanat hospedatge, vaig haver de passar per quatre cases, quan per fi una familia molt amable em va allotjar… Joel es deia l’home de la casa, l’home que em va deixar la seva habitació per que jo pugués dormir… no vaig menjar res aquell dia, no tenia ni gana, només ganes de ficar-me al llit, escalfar-me i refer-me de l’esforç físic…

Al dia següent a les 6h30 del mati la Chaski i jo ja estàvem rodant de nou, no sense abans conversar amb el sr.Joel de lo complicat que són les relacions amb les dones, on ell em va explicar un moment delicat íntim que va tenir… Gairebé 7 hores més de pedalar quan vaig pendre la decisió que agafaria un bus fins a Puno, perque sino el viatge se’m demorava molt…

Van ser dos dies molt durs, de soletat, de menjar-me el coco, de reflexionar i replentajar-me una mica el tipus de viatge que vull fer… m’agrada el repte de la bici, però si no faig un plantejament esta clar que no podré visitar ni fer la meitat de les coses que em vaig proposar abans de començar l’aventura…vull pujar cims, vull creuar salars, vull visitar parcs nacionals, glaceres, …. Vull fer moltes coses i començo a dubtar que ho pugui a fer fent el recorregut amb bici.

Finalment vaig arribar a Puno, vaig buscar un Hostel  The Point, estan molt bé perque hi ha molt de motxillero, i aquí vaig conèixer a dues noies una peruana i una suiza que m’acompanyarien a fer la ruta per les illes… després  a aquest minigrup de tres es van ajuntar 3 noies més ( una catalana, encantadora de pare peruà, i la seva tieta  peruana que l’acompanyava a fer una volta pel país d’on ella crec que a sentit més del que podia imaginar-se, o almenys aquesta era la sensació que em transmitia… també una noia de cantabria un tant esboigerrada es va sumar al grup). Així que em trobava formant part d’un grup, de cinc noies i jo, que a resultat ser molt divertit i a la vegada molt interessant…

El recorregut a les illes ha estat un mica turistada, tot com molt preparat, tot i que veure una illa flotant com Uros, i conviure durant un dia sencer amb una familia autòctona, amb les seves costums, els seus aliments, i les seves vivendes ha estat una bona experiència….

Tot i que el millor va venir a la nit…. no, no van per aquí els trets, no sigueu mal pensats!!...jejeje, el millor va ser quan la foscor es va apoderar de la illa, i vaig poder gaudir del millor cel estrellat que he vist a la meva vida, es veient les constalacions, i inclòs s’arribava a veure amb claredat la Via Lactea…. Va ser Increíble!!! Només em sap greu no haver pogut compartir aquest moment amb la meva gent, o si més no no poder fer una fotografia que reflexes ni que fos  una dècima part d’aquella bellesa…. Només em va faltar poder veure un estel fugisser…