Possiblement Bariloche m'ha fet obrir els ulls, la ment, el cor? potser...!, envers l'objectiu principal d'aquest viatge que no era cap altre que intentar-me conèixer una mica millor.
Suposo que després d'una llarga relació en parella, tots passem per una etapa on el teu cor és ferit, mal ferit...on la teva autoestima no passa pels millors dels moments i romants amb les portes tancades a possibles històries, amistats especials, o inclòs a tornar-te a enamorar i reiniciar la teva vida...tot i que et proposes intentar-ho... Crec que després d'aquest llarg període que alguns n'anomenen de "dol", doncs és important que com una amiga meva un dia em va dir: " en ese momento tienes que checkearte, y darte cuenta que hay más color en tí de lo que tu crees!!!".
Tornar a començar de zero, deixar que el teu cor torni a sentir quelcom especial... quelcom que tots em viscut en algun moment de la nostre vida, on una mirada, un somriure, una bona conversació, una caricia, un petò, un estrènyer entre els teus brassos a l'altre persona... et fa sentir que el temps s'atura, que no hi ha res més en el món que no sigui aquell moment...
Per mi un dels moments més bónics, es quan entra en primer pla el joc de la seducció, aquell moment que dues persones saben que s'agraden, que s'atrauen, però que cap dels dos s'atraveix a fer el primer pas... on un ball pot servir d' excusa per tal de que els dos cossos es vagin apropan lentament, on un primer contacte et mostra si l'altre persona pot estar igual d'interessada que tu, on acabes ballant "intentant que sigui algo semblant a sensual, tot i que en alguns no ho aconseguim...", on notes com els cossos d'ambdós volen tenir un primer contacte, potser una mà a la cintura, potser una agafada de mans,... I on finalment "la mirada", la mirada a cinc centímetres enfront d'un de l'altre, aquella mirada que.... els fan clocar els ulls i deixen que els llavis d'ambdós es fussionin en un primer petó!! .... màgic moment....!!!
Aquests dies convivint amb en Mati, l'Alexandra i les nenes, m'han servit per poder pensar i reflexionar, el perque no vull renunciar a la meva vida, a la millor experiència que pot viure un home, com és la de ser pare.
Formar una família no és gens fàcil, en molts cassos canvia la relació entre la parella, ambdós han de renunciar a coses, et canvia el ritme de vida, les responsabilitats, l'ordre i la jerarquia de la importància de les coses...però penso que res pot ser igualable al sentiment de ser pare.No us heu parat mai a pensar com ens canvia la perspectiva de les coses, dels llocs, de les persones, de les relacions,... amb el pas del temps. La nostre prespectiva és diferent, es "metamorfon" en cada etapa de maduresa, en cada moment de la nostre vida, en cada estat d'ànims que tenim, en cada experiència que vivim,... Sincerament crec que dues de les claus per tal de que una parella funcioni són la confiança i la comunicació, i sovint ens oblidem de les dues... en el món on la prespectiva personal de cada individu del que és amotllar-se o cedir marquen el futur de tal relació...
En definitiva, des de la meva prespectiva, la que tinc avui, després d'uns dies especials, on he estat feliç i he disfrutat de cada moment em d'intentar : "chequearnos i apreciar el que un té, el que un viu, el que un sent, el que un apren ...."
