De Cuzco a Puno i les Illes del Llac Titicaca (Uros, Amantani i Taquile)

El dia 23  vaig sortir amb la Chaski de Cuzco en direcció Puno ( ciutat que esta junt al llac Titicaca, o el que és el mateix el llac del Puma Gris o Puma de Pedra), aquest és el llac que es troba a més altitud del món, aproximadament uns 4000 metres del nivell del mar.

Era el primer dia que ens disposàvem a pedalar seriosament, així que tant jo com la Chaski ens vam posar mans a la feina. Els primers quilòmetres van ser molt ràpids, rodàvem a 30 km/h, i ja pensàvem que això d’arribar a Puno seria bufar i fer ampolles. Però res més lluny de la realitat, el perfil de la carretera va anar canviant, i el que havia estat un carretera còmoda de pedalar es va anar convertint en una tortura, en un dels moments més dificils que mai he viscut… les pujades eren eternes, no s’acabaven mai, la velocitat reduia considerablement i l’esforç es multiplicava per deu… el paisatge andístic era monòton, tot eren muntanyes, i quan arribaves al final d’una d’aquestes serralades, en venia una altre, i després un altre,…  em recordava els pobles que passava al meu viatge al desert de la India però en comptes de sorra era un terreny més verd i més muntanyós, però la pobresa es reflexava d’igual manera, cases d’adobe, dones treballant al camp, i nens jugant a futbol enmig de camps de vaques,…

Aquest primer dia va continuar amb 6 hores més de pedalar sense parar, se’m feia tard i no arribava a l’objectiu que m’havia propossat al sortir de Cuzco, quan un “graciós” per dir-li d’alguna manera em va dir que aquest recorregut era tot baixada…. Encara d’heu estar-se rient de mi, excepte la primera hora de pedalar la resta de les 14 hores que vaig fer  durant aquest dos dies van ser rampes prolongades i pesades… jo encara me’n recordo d’ell o d’algú de la seva familia!!!

Van anar passant les hores, i el dolor de cames, de cul, d’esquena i el cansament psicològic es va sumar que amb 20 minuts se’m va fer de nit de cop… fosc… totalment fosc, enmig d’una carretera que de tant en tant passava algun camió, cotxe o autocar “cagant llets i pitant-me com a possessus”, jo aprofitava quan passaven per  dislumbrar una mica la carretera doncs no veia més enllà de 1metres… si semblava que els problemes ja havien arribat, doncs encara es va complicar més, el fred s’apoderava de la nit, no es podia acampar enlloc,  començava a rellempaguejar, i el poble amb hospedatge més proper era a 30km, aproximadament a 2 hores… i jo començava a  preocupar-me per la meva integritat física… Així que al primer poble que vaig poder parar, vaig començar a trucar a les portes de cases demanat hospedatge, vaig haver de passar per quatre cases, quan per fi una familia molt amable em va allotjar… Joel es deia l’home de la casa, l’home que em va deixar la seva habitació per que jo pugués dormir… no vaig menjar res aquell dia, no tenia ni gana, només ganes de ficar-me al llit, escalfar-me i refer-me de l’esforç físic…

Al dia següent a les 6h30 del mati la Chaski i jo ja estàvem rodant de nou, no sense abans conversar amb el sr.Joel de lo complicat que són les relacions amb les dones, on ell em va explicar un moment delicat íntim que va tenir… Gairebé 7 hores més de pedalar quan vaig pendre la decisió que agafaria un bus fins a Puno, perque sino el viatge se’m demorava molt…

Van ser dos dies molt durs, de soletat, de menjar-me el coco, de reflexionar i replentajar-me una mica el tipus de viatge que vull fer… m’agrada el repte de la bici, però si no faig un plantejament esta clar que no podré visitar ni fer la meitat de les coses que em vaig proposar abans de començar l’aventura…vull pujar cims, vull creuar salars, vull visitar parcs nacionals, glaceres, …. Vull fer moltes coses i començo a dubtar que ho pugui a fer fent el recorregut amb bici.

Finalment vaig arribar a Puno, vaig buscar un Hostel  The Point, estan molt bé perque hi ha molt de motxillero, i aquí vaig conèixer a dues noies una peruana i una suiza que m’acompanyarien a fer la ruta per les illes… després  a aquest minigrup de tres es van ajuntar 3 noies més ( una catalana, encantadora de pare peruà, i la seva tieta  peruana que l’acompanyava a fer una volta pel país d’on ella crec que a sentit més del que podia imaginar-se, o almenys aquesta era la sensació que em transmitia… també una noia de cantabria un tant esboigerrada es va sumar al grup). Així que em trobava formant part d’un grup, de cinc noies i jo, que a resultat ser molt divertit i a la vegada molt interessant…

El recorregut a les illes ha estat un mica turistada, tot com molt preparat, tot i que veure una illa flotant com Uros, i conviure durant un dia sencer amb una familia autòctona, amb les seves costums, els seus aliments, i les seves vivendes ha estat una bona experiència….

Tot i que el millor va venir a la nit…. no, no van per aquí els trets, no sigueu mal pensats!!...jejeje, el millor va ser quan la foscor es va apoderar de la illa, i vaig poder gaudir del millor cel estrellat que he vist a la meva vida, es veient les constalacions, i inclòs s’arribava a veure amb claredat la Via Lactea…. Va ser Increíble!!! Només em sap greu no haver pogut compartir aquest moment amb la meva gent, o si més no no poder fer una fotografia que reflexes ni que fos  una dècima part d’aquella bellesa…. Només em va faltar poder veure un estel fugisser…