Diuen que cada muntanya té algo màgic per aquell qui la puja, i sense dubte El Misti, volcà situat a Arequipa (Perú) serà sempre especial per mi, sobretot perque es la primera vegada que pujo una muntanya de 5.830metres d’altitud.
En un primer moment quan vaig anar cap a Puno, no tenia pensat anar a Arequipa, perque quedava lluny, tot i que hi havia gent que m’havia dit que anés a veure el Canyó de Colca situat en aquesta mateixa ciutat… però no va ser fins després quan vaig veure unes fotos del volcà del Misti, d’una companya d’habitació del hostel de Puno, que em vaig decidir a anar a Arequipa…i no m’arrepenteixo gens.
Vaig agafar el bus des de Puno a Arequipa, el viatge que havia de durar unes 5 hores, per no perdre la costum peruana, es va demorar fins 7h… viatge dur,, com sempre, quan et traslades d’un lloc a l’altre són els moments més dificils i en els que et sents una mica sol, i trobes a faltar als teus…
La aventura comença al dia seguent d’arribar, em desperto i em donc compte que mhe deixat tota la roba bruta a Puno, i sobretot la samarreta que em va fer el meu nebodet, ja estic trucant al hostel i demanant que mho enviïn… un cop solventat, anem cap a l’agència que he contractat junt amb una parella més (un norueg i una peruana).
L’aventura la realitzarem aquesta parella, el guia i jo. Comença l’ascents, estic francament emocionat, per primer cop pujaré a una muntanya de gairebé 6000 metres d’alçada, i no sé encara si el mal d’alçada em podrà efectar… espero que no…
Després de gairebé 6 hores d’ascens, arribem el guia i jo al campament base 1, on em de montar les carpes per poder passar la nit, ha estat un ascens francament dur, la noia peruana s’ha quedat enderrera molts metres, i el seu xicot la hagut d’ajudar… el guia diu que cadascú sha despavilar, evidentment jo amb això no hi estic gaire d’acord, sóc dels que creu que a la muntanya si es va en grup, ens em d’ajudar amb el que es pugui… així que li dic al Tor que se’n vagi a ajudar a la Betsi que jo ja li pujo la motxilla, així que em veig fent els dos darrers tramps, no només amb els meus 35-40kg que portava de pes de la meva motxila, sinó que ademés pujo la seva, uns 30-40 kilets més… el guia em diu que no ho faci, que cadascú sha d’espavilar i que si faig això a l’endemà patiré les consequències, a lo que jo li responc que vaig bé, i que em sap greu no ajudar.Vaig ser força diplomàtic perque el que tenia ganes de dir-li era, que ell també podria donar un cop de mà, en comptes de donar tant pel sac… (després a la tornada vam acabar malament amb aquest persontatge).
Arribem primer a la base el guia i jo i montem les carpes per dormir i comencem a preparar el sopar. Uns 30 minuts més tard arriben els altres nois.
Comença a fer molt de fred, la temperatura a 4.400m comença a baixar empicada… i comencem a veure gent de l’exercit peruà perduts, i amb greus problemes per baixar, s’est fent de nit, i no saben la baixada, tot i que es disposen a fer-ho igualment… durant tota la nit hi hagut gent perduda a la muntanya ( i es que a les muntanyes no es pot jugar …, cal conèixer-la i sino agafa un guia). El cel es va anar posant espectacular, i la vista de tot la ciutat d’Arequipa iluminada, amb el cel estrellat, va ser espectacular.
No havia acampat mai a 4.400 metres, i va ser una experiència bonissima, emocionant. Lo que no va ser tant divertit ha estat avui quan a les 02h00 del mati, ens em aixecat per atacar el cim de la muntanya… no havia dormit gaire, mal d’esquena, de genoll, roncs del company guia, fred, …. Però tot això era circumstancial, jo estava allà per poder fer el meu primer cim de 5.830 metres.
Ens posem per feina, i amb el frontal al cap, ens dirigim cap a dalt…. Ha sigut duríssim, realment he pagat l’esforç d’ahir, però el que tenia clar és que no anava a deixar penjat a aquella parella, senzillament perque si em passes algo semblant a mi, també m’agradaria que m’ajudessin…
Han estat les 5hores més dures d’ascenció a una muntanya que mai he realitzat, i probablement de les coses més dures que he fet mai… no només per l’ascens, sinó pel fred,quan paràvem a fer descansos, entrava en una petita hipotèrmia, el dolor dels dits de les mans, era fosc, notaves com cada metre que pujaves semblava que et costes més respirar, et cansaves molt més, …. Però tant en Tor com jo ho hem aconseguit després de 5 hores de’esforç, sacrifici, companyarisme entre els dos, ho hem aconseguit, hem fet el cim del Volcà del Misti, un dels més difícils de Perú.
Ara només quedava baixar… ha estat divertídissim, em baixat per una pista de sorra-cendra-pedra, era com una tartera, però és podia baixar com esquiant…increíble!
Per fi ja a la dutxa!!!! Ho necessitava!!!
és clar que si Raul! a la muntanya s'hi va i es torna en grup, així que tots junts i ajudant-se!!
ResponderEliminarApa, segueix així!