HUMAUACA I PURMAMARCA ( CONTRASTOS)

HUMAUACA

Aquesta nit  és la meva 1ª experiencia d’acampada, la veritat es que m’agrada aquesta experiencia, estic emocionat, nerviós i  a la vegada exitat.

Avui més que mai et trobo a faltar, m’agradaria compartir aquesta experiencia junts, com tantíssimes coses que em fet plegats. És molt trist saber que estimes a una persona, saber que ha estat la dona de la teva vida, i no saber com poder arreglar les nostres diferencies per tal de que les nostres vides poguéssin tornar a unir-se.

Després del que va pasar despres de que jo marxés, crec que allò va ser un punt d’inflecció, per veure clar que no podrem a estar junts. Si no fos per allò, jo cada cop estaba més aprop teu. Et trobava i et trobo molt a faltar. En aquest viatge me repetit en moltes ocasions queagradaria tornar a recuperar el que teniem, a estar junts, i crear l’escalfor d’una llar, la nostre llar, amb la nostre familia, però no veig la manera.

Ja tan és, jo t’estimaré sempre, i seguirà fent-me mal el cor cada cop que pensó que ja no estem junts.

Quan de temps ha de pasar per tal de trovar aquestes respostes tant enciades a preguntes que fa un any i mig que no les trobo.

Bé me’n vaig a dormir, amb la única claror de la llum que la meva llenterna em dona dins del meu sac i de la meva carpa…amb el pensament que m’acompanya el darrer any i mig:” perque no soc capaç d’arreglar i reedreçar l’amor de la meva vida?” i quan de tempos més haig de tenir el cor esmiculat com si d’un cel estrellat es tractés.

Me’n vaig a clocar el ulls,m però amb  la compañía de tots el essers meus estimats al costat del meu sac, en forma de fotografía… doncs avui us necessito tenir ben approp, i necessito sentir-me arropat per vosaltres.

 Avui ens hem despertat (en Zach i jo)  a les 9h del matí, ha estat la meva primera nit d’acampada, i no podia haver estat amb millor company. L’experiència ha estat genial, poder-me despertat, obrir els ulls i veure les fotografies que la nit anterior havia posat  al meu costat de tots els meus estimats, iluminades pels raitxos de sol que traspassaven la carpa, ha estat bonic.

Parlant amb una dona autòctona dels campings de la zona, i que la coneix molt be…ens ha aconsellat que anéssim a visitar un poble anomenat, Iruja. Que és un poble molt especial i que val la pena doncs no molta gent el coneix. Així  que amb en Zach, em agafat les motxilles, em recollit la carpa, i ens em embarcat cap a la nova aventura  i el nou destí. Bús mig escaxerrat, un munt de gent autòctona en el bus, d’aldees de la zona, dones pujant al bus per vendre pizza, empanades, refrescos,…i cap a Iruja s’ha dit! 

IRUJA ((records de la meva etapa com a docent)

Després de gairebé 3 hores de viatge amb autobús, passant per camins del que nosaltres n’anomeneriem de cabras, on creia que només els 4x4 podien  passar-hi, em arribat a Iruja. De ben segur que aquest poble i el viscut en ell no se’m podrà oblidar mai. De les coses més boniques que he vist durant aquest viatge i al llarg de la meva vida.

Iruja és un poble on gairebé no visita ningú, no hi ha gaire turisme, i es encara força autèntic. D’aquells que les guies passen per sobre, que només l’anomenen de passada, i per aquest motiu per mi encara és més autèntic l’haver-lo pogut descobrir.

El recorregut abans d’arribar a Iruja és horroros, res et fa pensar que el que vas a veure pot ser tant diferent i tant majestuós, són  dues hores de muntanya aburrida, quan el bus ha arribat a la cota més alta de la muntanya i ha creuat cap a l’altre vessant. Increíble!, la muntanya àrida, desèrtica, monocromatica, sense vegetació i gairebé sense fauna ha desaparegut  i ha deixat pas a un dels millors canons i quebrades que han emergit davant dels meus ulls, una cordillera repleta de colors, contrastos, tonalitats diferents… quina gama cromàtica! De debò que fins aleshores no havia vist res semblant. Semblava com sortit d’una pelicula de Tim Burton, tipus Alicia en el pais de las maravillas.

 Semblava com si les muntanyes estessin pintades al oli, a pincell, detalladament…

No me pogut resistir, l’ànima de fotograf aficionat m’ha invaït de cop, he agafat no només la càmara de fer fotos sino també la de video, estava davant d’algo especial, i volia enregistrar-ho absolutament tot.

Només espero que les fotografies facin tan sols el 40 % de justicia al poble, i a les seves muntanyes, ja que m’hagués agradat compartir amb la meva familia el que els meus ulls han pogut gaudir avui.